divendres, 20 de febrer del 2009

La constitucio de 1876


La Constitució Espanyola de 1876 fou promulgada per Cánovas del Castillo, un cop aconseguida la restauració borbònica.
Tingué una vigència molt prolongada (fins al
1931).
Proclamava la
sobirania conjunta del rei i de les Corts Generals i instaurava una monarquia constitucional amb importants atribucions a la Corona i un Estat molt centralitzat.
Les
llibertats polítiques eren reconegudes, però van ser restringides per les lleis ordinàries.
Es proclamava la confessionalitat de l'
Estat, si bé es permetia el culte privat d'altres religions.

dijous, 19 de febrer del 2009

El caciquisme


El caciquisme és un sistema social i polític en el qual existeixen formalment les institucions de la democràcia parlamentària (com les eleccions o els partits polítics), però en la pràctica el poder real es troba en mans de les persones (cacics) que posseeixen major influència econòmica i social en cada localitat, comarca o regió.

Aquestes persones manipulen els resultats de les eleccions electorals segons els seus interessos.

EL CORREO CATALÁN

El Correo Catalán fue un diario centenario de Barcelona fundado
el 16 de diciembre de 1876 por el periodista Manuel Milà i de la Roca y el sacerdote Fèlix Sardà, que en sus orígenes servía a la causa carlista, católica y conservadora.
Terminada la guerra, el carlismo catalán evolucionó hacia las oposiciones autonómicas, defendidas desde las páginas del perdiódico El Correo Catalán

Los inicios

Enfrentado a los diarios republicanos y legitimistas, fue suspendido por las autoridades aunque volvió a aparecer bajo distintos nombres como El Eco del Milanesado,[1] El Noticiero[2] y El Fénix.
A partir de 1912, adherido a Solidaritat Catalana, seguía siendo editado en castellano y manteniendo su tendencia carlista y ultraconservadora hasta finales de los años 50, aunque ya empezaban a proliferar los escritos en catalán. Se crearon nuevas secciones sobre literatura, agricultura y deportes, convirtiéndose en el primer periódico barcelonés que incluyó una página deportiva.
El 15 de marzo de
1936, con el golpe de Estado que dio lugar a la Guerra Civil española, los talleres y redacción fueron asaltados y quemados. Tres años más tarde pudieron volver a publicar periódicos, desde el 14 de febrero de 1939 al 16 de noviembre de 1985.


El cambio
Con la entrada de Andreu Roselló y Manuel Ibañez Escofet, el diario dio un rumbo hacia el catalanismo moderado y democrático entre los años 1958 y 1963. El cambio también llegó al formato del diario, tipografía e incluso empezó a ser repartido en otras comarcas catalanas convirtiéndose en 1965, en uno de los diarios predilectos de la oposición franquista y llegando a ser el segundo más importante de Cataluña, detrás de La Vanguardia y por delante de El Noticiero Universal. Ibañez Escofet dejó el diario en 1968.

Decadencia



En
1974 y tras la entrada al poder de Jordi Pujol, el consejo de administración cambió. Según datos de la Oficina de Justificación y Difusión en sólo tres años bajaron los ejemplares de 67.000 a 38.000, entrando en una profunda crisis económica en 1982. Tres años más tarde dejó de publicarse.

dijous, 12 de febrer del 2009

Assassinat de Cànovas

Michele Angiolillo (Foggia, Laci 1872 - Bergara, Guipúscoa 1897) fou un anarquista i magnicida italià. Va fugir de la seva ciutat natal per tal de no anar a la presó i marxà a Londres, on treballava de tipògraf. Quan va tenir notícies de la forta repressió contra els anarquistes catalans en el procés de Montjuïc, i l'execució de Tomàs Ascheri, a qui havia conegut personalment, decidí d'atemptar contra Antonio Cánovas del Castillo, aleshores president del govern espanyol.
A París potser rebé diners de Henri Rochefort i dels revolucionaris cubans, tot i que alguns historiadors ho desmenteixen. Aleshores a Madrid s'entrevistà amb José Nakens fent-se passar per periodista, i seguí Cánovas al balneari de Santa Águeda (Àlaba), on l'assassinà disparant-li tres trets el 8 d'agost de 1897. No oposà cap resistència a la seva detenció condemnat, tot dient que havia complit amb el seu deure i que els seus germans ja eren venjats. Fou condemnat a mort en un judici ràpid i executat a garrot vil el 20 d'agost de 1897 al pati de la presó de Bergara.

Bomba al Liceu



El Gran Teatre del Liceu, popularment conegut simplement com el Liceu, és un teatre d'òpera situat a la Rambla de Barcelona, al núm. 61-65. El Liceu va obrir el 4 d'abril de 1847, tot i que la seva història comença el 1837, i actualment és un dels teatres d'òpera més grans i reconeguts d'arreu.
- Bomba del Liceu: El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el segon acte de la representació de l'òpera Guillem Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l'anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes «Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l'execució de Paulí Pallàs el 6 d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser apressat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés --Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» --nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta classe--, de la mida d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona).

Anselm Clavé


Josep Anselm Clavé i Camps (Barcelona, 21 d'abril de 182425 de febrer de 1874), polític, compositor i escriptor català. Fundador del moviment coral a Catalunya i impulsor del moviment associatiu.

Nascut al barri barceloní de la Ribera, era fill d'un comerciant de fustes. De ben petit aprengué l'ofici de torner, però el va haver de deixar a causa dels seus problemes amb la vista. Des d'aquests moments es dedicà, de forma autodidacta, a estudiar música i poesia. Va dedicar-se a interpretar les seves pròpies composicions als cafès de Barcelona, tot acompanyant-se d'una guitarra. va anar entrant en contacte amb la música de l'època, i va comprovar que les seves composicions, inspirades, poètiques i refinades, tenien força acceptació, ja que s'allunyaven del tarannà vulgar de la música majoritària. Gràcies a aquest talent fou cridat a dirigir un grup de músics anomenat La Aurora, que es dedicaven a tocar als cafès i a interpretar serenates. Degut a la dificultat per a crear un repertori adequat per a un grup de músics tan heterogeni com La Aurora, Clavé va optar per a fer-los cantar a tots, però calia conservar una textura polifònica. D'aquí va sorgir la idea de crear una coral, La Fraternidad, que seria la primera a l'Estat. Per mitjà de La Fratenidad, Clavé va proposar-se –d'acord amb la seva ideologia progressista i filantròpica- l'objectiu d'apropar la música i la cultura a una classe treballadora a qui, en aquella època, se li'n negava l'accés, portant una vida que es reduïa a treballar moltes hores en dures condicions i sense oportunitat de gaudir d'activitats extralaborals de cap mena, ni oci, ni sanitat ni educació. Per tant, allò que Clavé estava introduint suposava tota una revolució social.
Clavé organitzà a Barcelona unes sessions de ball anomenades "balls fraternals".

Fins el 1856 aquesta activitat va perdurar i va tenir gran èxit, però les tensions socio-polítiques i la crisi del 1855 foren la causa que Clavé fos detingut i deportat a les Illes Balears.
Quan tornà a ésser posat en llibertat, Clavé va recuperar allò que havia estat interromput. El
1857 va organitzar uns espectacles als Jardins d'Euterpe, aquesta vegada sense dependre de cap empresa externa que pogués ésser clausurada. La Fraternidad passaria a anomenar-se Societat Coral Euterpe. El 1867 Clavé fou detingut i deportat a Madrid, però malgrat això les activitats dels Jardins d'Euterpe, de la Societat Coral Euterpe, els balls, concerts, actuacions als carrers de la ciutat i a diferents teatres, etc. continuaren amb normalitat.

Clavé tornà a Barcelona on morí setmanes després, el 24 de febrer.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Publicació de treballs

Hola !

1. Procureu que no siguin gaire llargs.

2. Feu-los atractius amb fotos, vídeo o colors.

3. Llegiu el que poseu i seleccioneu, trieu el que tingueu més clar.

4. Millor en català. No costa res traduir-los i sobretot no us descuideu passar el corrector.

5. Si podeu concretar una etiqueta millor. Potser el títol de la lliçó, així és més fàcil trobar-lo.

I vinga a publicar al bloc de la classe!

dijous, 5 de febrer del 2009

bomba liceu


El anarquismo español ensayó en los años 1870 y 1880 las huelgas, las insurrecciones, para alcanzar una sociedad sin clases, con un fracaso estrepitoso. En los años 90 siguió con la propaganda por el hecho, el terrorismo, la bomba y el atentado. Son la bombas arrojadas por Pallás al general Martínez Campos en 1892, por Santiago Salvador en el Liceo de Barcelona el 7 de noviembre de 1893, el asesinato de Canovas por parte de Angiolillo, etc.
Hecho este preámbulo, quiero referirme a Santiago Salvador, nacido en 1865 en Castelserás, así como algunas circunstancias que rodearon su captura por parte de la policía.
En 1894 su familia, de opiniones carlistas, estaba en una situación nada desahogada, aunque su padre Vicente Salvador gozó de cierto bienestar, pero se arruinó por la poca afición al trabajo, después empezó a aterrorizar y a exigir cantidades a los ricos de Castelserás. Se convirtió en un criminal, y en Cataluña, la Guardia Civil le mató, al intentar fugarse de una cuerda de presos.
Los antecedentes familiares de S.S. pésimos no acaban aquí. Un hermano de su padre se ahorcó en un olivo; en la mañana del día de su suicidio se había confesado cristianamente. Un hermano de su abuelo, sacerdote virtuoso, tuvo la manía de no rebasar la edad en que murió Jesucristo,y, llegado a los 33 años; se encerró en su cuarto y se pegó un tiro.
Pertenecía a su familia un conocido abogado D. Antonio Salvador Valero, tío carnal, célebre en la guerra civil del Bajo Aragón.
En los primeros años S.S., recibió una correcta educación cristiana, gracias a su madre virtuosa. Al observar los malos tratos de su padre para con su madre, intentó matarlo con un revolver a los trece años.
Salió del pueblo, dirigiéndose a Barcelona, donde se familiarizó con el anarquismo, llevando una vida nada ejemplar. En el verano de 1893 estuvo por el Bajo Aragón, huyendo de Barcelona tras matar a un cabo de resguardo. No sintiéndose seguro en Castelserás, se marchó a una masía sita en el pinar de la Manglanera y con un vecino de Calanda, de antecedentes nada favorables, cometieron todo tipo de atracos. Tras una batida fueron capturados, acusándolos de un robo en Castellote, por lo que fue preso. Después estuvo en Valencia, donde sufrió muchas penalidades.
A los tres días de la ejecución de Pallás, se fue a Barcelona y con dos individuos, naturales de Castelserás, parece que estaban entre los anarquistas perseguidos por la policía, donde intentó robar el cuerpo de Pallás.
El 7 de noviembre de 1893 arrojó la bomba en el Liceo de Barcelona. Según contó S. S. entró por la puerta que da a la calle de San Pablo. Llevaba las dos bombas en la faja, bajo la blusa, y para disimular más, se echó encima el tapabocas extendido, aprovechando de que estaba lloviendo copiosamente. Subió al cuarto o quinto piso, se quedó en el pasillo sin llegar a la galería. Al entrar estaba en escena la tiple, muy hermosa mujer, durante la representación de Guillermo Tell, el público estaba embebido, según el relato de S.S., el entusiasmo era enorme, los aplausos llenaban el teatro. El momento le pareció favorable. Avanzó un brazo y después otro y las dos bombas Orsini cayeron al patio. Una extrañamente no explotó. Las consecuencias fueron trágicas, al morir 22 personas y producirse 35 heridos.
Cometido el crimen, fue a Castelserás por Tortosa y Gandesa. No se recató a la hora de contar el delito en la casa que se hospedaba. No sintiéndose seguro, marchó hacia Zaragoza y en Híjar preguntó a un conocido por un amigo suyo de Zaragoza. Las autoridades le seguían ya la pista. El día 26 recibió el gobernador de Zaragoza un telegrama del de Barcelona interesándole la captura de Santiago Salgado, natural de Castelserás. El inspector Sr. Magallón, de su pueblo, entendió que el Salgado debía ser Salvador, y escribió a su hermano residente en Castelserás. Por la contestación supo que Salvador estaba en Zaragoza. Aquí, se escondió en casa de su primo Julio Sancho, calle San Ildefonso num. 23, 2º piso, casi frente a la iglesia del Salvador.
El 1º de enero de 1894 fue capturado, encontrándose en la cama, y al notar que le buscaban se incorporó gritando: “soy anarquista, mueran los burgueses, viva la anarquía”, y después se disparó en el costado derecho, cerca de la cadera con una pistola de 15 centímetros. Continuó gritando contra los burgueses, verdugos de la humanidad, y sacó de debajo de la almohada un frasco de un líquido incoloro, que trató de bebérselo en el acto, impidiéndoselo los guardias.
En las oficinas de la policía S.S. conoció al inspector Sr., Magallón, y a las preguntas de éste, confesó que era anarquista, que el había tirado la bomba en el Liceo.
Su aspecto físico era bastante alto, delgado, demacrado y de aspecto repugnante. Vestía en el momento de la detención pantalón de pana, blusa azul y gorra, cuyas prendas quedaron en la oficina de la policía.
Fue llevado al Hospital con una herida de 11 centímetros de profundidad en la cavidad abdominal, de pronóstico muy grave. Se le ocupó una cartuchera, un cuchillo grande, la pistola del disparo y el frasco de veneno que trató de tomar cuando le sorprendieron.
Unos días después le visitó desde Barcelona su esposa Antonia Colom, alta, bastante metida en carnes, morena de ojos grandes y expresivos. Su fisonomía era simpática y agradable. Vestía saya color café y delantal azul. Una gran toquilla ceñía su cuerpo, y completaba la toilettte un pañuelo de seda blanco a la cabeza, y un mantón color café con leche, en forma de chal sobre los hombros. Envuelta en una toquilla, llevaba en los brazos una robustísima niña de 14 meses, de extraordinario desarrollo.
La entrevista fue tristísima. S.S. afectado, se cubrió con la toca de enfermo los ojos, para ocultar el llanto. Por la emoción le subió la fiebre hasta los 40 grados.
Según él mismo, al ser detenido no quiso disparar sobre los policías, ya que ellos no tenían ninguna culpa: además señaló que no quiso matarse, porque así podría salvar a muchos presos de Barcelona.

Inauguració del vostre bloc

Dono per inaugurat el bloc de la classe