El primer automòbil matriculat en la ciutat, un Panhard, un esdeveniment que va tenir lloc el 19 d'agost de 1907. Per aquell temps, el parc automobilístic movia a riure: tot just havia unes 40 actuacions a Madrid -en mans principalment de personalitats de l'aristocràcia-, i no arribaven a 25 a Barcelona -on els propietaris eren representants de l'alta burgesia catalana. Comprar un cotxe costava llavors entre 6.000 i 15.000 pessetes, manteniment a part, i el sou mig era de 4 pessetes diàries.

Joan Peiró i Belis

Joan Peiró i Belis, nat el 18 de febrer de 1887 en el barri obrer de Sants (Barcelona) i afusellat per les autoritats franquistes el 24 de juliol de 1942 a Paterna. Fou ministre d'Indústria durant la II República.

Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb la que va tenir 3 fills (Joan, Josep i Lliberto) i 4 filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè).
Militància sindical:Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria.
República i Guerra Civil:L'any 1930 va signar el manifest de "Inteligència Republicana" i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un recolzament massiu davant les tesis faïstes. En aquest mateix congrés va recolzar la ponència sobre la «Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la que es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat la oposició dels sectors faïstes que veien en aquesta un recolzament a la maquinària política burgesa.
El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentencia de mort. Tres dies més tard seria afusellat amb sis cenetistes més en el camp de tir de Paterna, tot cridant: "¡Soldados! ¡Esta es la justicia de Franco!".

Dijous 13 d’agost de 1931: El Govern aprova la concessió de 60.000 pts a la Companyia del Baix Empordà per pagar els sous dels empleats del tramvia, que fa tres setmanes que estan en vaga.
Dissabte 26 de març de 1933: Una comissió d’alcaldes i el diputat del parlament de Catalunya senyor Fàbregas es personà al Departament de Treball i Obres Públiques exposant que la decadència que pateix el Tramvia és d’ordre intern de la Companyia i no pas per causes de la crisi industrial i comercial de la comarca.
Divendres 1 de Desembre de 1933: El Govern concedeix 35.000 pts per al pagament dels salaris enrederits als empleats i obrers del ferrocarril de Flaçà a Palamós. També ha destinat al servei de la línia quatre automotors, un locomotor dièsel i tot el necessari per a renovar deu kilòmetres de via. El senyor Prunés considera que aquest valuós auxili del govern servirà per a rellançar econòmicament el servei que es troba en una situació tan crítica.

Lluís Companys i Jover


Pàgina web interesant: http://webs.racocatala.cat/lluiscompanys/

Lluís Companys i Jover (el Tarròs, municipi de Tornabous, 21 de juny de 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940) fou un polític català. Primer President del Parlament de Catalunya (1932-1933), Ministre del Govern Espanyol (2on.semestre 1933) i President de la Generalitat de Catalunya (1934-1940) durant la Segona República Espanyola. És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul•lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament.
Nascut en una família pagesa amb arrels nobiliàries, va ser el segon germà de vuit. Després d'acabar el batxillerat ben jove, es traslladà a Barcelona, hi estudià dret a la Universitat. Ja atret per la política, l'any 1900 fundà a la universitat l'Associació Escolar Republicana i és militant de la Unió Republicana. Companys està influït per les idees republicanes, catalanistes i socials, en el marc sociopolític de la crisi de la Restauració borbònica i optà per la participació en la vida política del país. Després dels Fets del ¡Cu-Cut!, participà en la creació de Solidaritat Catalana i, quan aquesta es disgregà, Companys s'adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana, arribant a ser president de la secció política en 1910.
Paral•lelament a la seva activitat professional d'advocat laboralista de sindicalistes, col•laborà amb diaris republicans com La Aurora i anys més tard a La Barricada. Entra a formar part del Partido Reformista de Melquiades Álvarez i escriu en l'òrgan del partit, La Publicidad, amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas.

5. La lluita obrera

Lectura i explicació de les planes 50-53

Realització i correcció oral dels exercicis 2.39-2.43

Resposta al 2.44:
Reduïr la jornada laboral
Millorar les condicions higièniques de les fàbriques
Aconseguir un dia de festa a la setmana o al llarg de l'any
Augmentar salaris
Millorar el sou de les treballadores
Prohibició del treball infantil
Aconseguir seguretat en el treball en cas de malatia
Lluitar contra l'atur provocat per les màquines
Exigir el dret d'associar-se en sindicats

IMPORTANT: PROVA DEL TEMA 2 el proper dilluns 26 (qui no pugui la farà divendres 30)

FRANCESC MACIÀ (1859-1933)

(Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933)

Primer president de la Generalitat durant la II República Espanyola.

Joventut i ingrés a l'exèrcit

Nascut a la Rambla de Sant Josep, a Vilanova i la Geltrú ^[1], Francesc Macià va ser el segon de set fills. Poc després que son pare morís, tenint ell 16 anys va ingressar a l'Acadèmia militar de Guadalajara per unir-se al cos d'enginyers de l'Exèrcit espanyol.^[1] El 1887 el van destinar a Lleida, on coneixeria a la que un any després seria la seva esposa, Eugènia Lamarca, amb qui va tenir tres fills.^[1] A l'Exèrcit espanyol, Macià va arribar a assolir el rang de tinent-coronel.

Els Fets del ¡Cu-Cut!

El 1905 militars espanyols, en represàlia a una vinyeta gràfica d'una revista d'humor setmanal anomenada ¡Cu-Cut!, ataquen i destrueixen la redacció de la revista, que era també la del diari La Veu de Catalunya. Després de condemnar l'atac d'alguns [[oficials espanyols]] a la redacció dels periòdics, Macià es va veure obligat a abandonar l'exèrcit, en lloc de claudicar i assolir la graduació de coronel.

Els Fets de Prats de Molló

El 1926 va intentar una acció armada contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera, des de Prats de Molló, a la Catalunya Nord (Fets de Prats de Molló). Entre 50 i 100 mercenaris italians, provinents en la seva majoria de la legió garibaldina que lluità a la legió estrangera francesa durant la Primera Guerra Mundial i exiliats a França, van ser contractats per Macià per portar a terme l'acció.^[2] Aquest intent d'insurrecció armada d'Estat Català va ser avortat per la gendarmeria francesa, però va fer que Macià guanyés molta popularitat a Catalunya. La gendarmeria va poder avortar la situació gràcies a l'ajut de Ricciotti Garibaldi, espia de l'Itàlia Feixista i nét de Giuseppe Garibaldi. ^[2]

Exiliat novament, viu a Bèlgica i a l'Argentina. Més tard, a l'Havana, i amb la col·laboració de Conangla i Fontanilles, funda el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya del qual en fou president i aprova la constitució d'una futura República Catalana entre setembre i octubre del 1928.

Caiguda la dictadura del general Primo de Rivera, Macià retornà a Catalunya finalment el 22 de febrer de 1931 i, amb Estat Català, s'incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya, dins del qual la seva organització gaudiria d'autonomia interna.

Manifest de la Solidaritat Catalana el 1906

MORT D'ENRIC PRAT DE LA RIBA

Enric Prat de la Riba i Sarrá mor el 2 d'agost de 1917 a Barcelona.

Primo de Rivera

Noticia de la vanguardia del dia 3 de julio de 1887

Setmana tragica

Noticia de la vanguardia 5 de setmbre se 1909

Creació del Servei Meteorològic per la Mancomunitat

Publicat a la Vanguardia el març del 1922

Jocs Florals de Barcelona

Els Jocs Florals de Barcelona van tornar a instaurar-se el primer diumenge de maig de 1859 gràcies a les iniciatives d'Antoni de Bofarull i de Víctor Balaguer, amb el lema Patria, Fides, Amor, en al·lusió als tres premis ordinaris: la Flor Natural o premi d'honor, que s'atorgava a la millor poesia amorosa, l'Englantina d'or a la millor poesia patriòtica i la Viola d'or i argent al millor poema religiós. A més hi havia altres premis ordinaris. El guanyador de tres premis ordinaris era investit amb el títol de Mestre en Gai Saber. Un gran sector dels intel·lectuals i dels polítics catalans dóna suport als Jocs Florals això contribueix al prestigi de la literatura catalana culta.

En aquest marc es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Marià Aguiló defensa una primera via que prengui com a models els diversos autors de totes les formes dialectals; Antoni Bofarull defensa models del segle XVI i XVII i el dialecte emprat a Barcelona i finalment, hi ha una tercera via que no disposa d'un defensor visible dins l'estructura dels Jocs que defensa un català barceloní del segle XIX. Entre les dues darreres tendències hi havia moviments aproximatius. Hi ha crítics com Frederic Soler i el seu entorn que en la majoria dels casos acabaran participant-hi.

Els Jocs aglutinen participants d'ideologies contraposades republicans, conservadors i generacions més joves que s'hi van apuntant. Tota la diversitat ideològica es fa palesa als discursos realitzats en els Jocs. Aquests s'han convertit en un referent per a l'estudi del debat intern i de l'evolució ideològica dels seus participants

Mancomunitat de Catalunya

LA GUERRA DEL MARROC

Seguiment de la notícia a la Vanguardia

Cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera (1923)

Setmàna tragica

Vanguardia 26-7-1909:

Francesc Ferrer i Guardia comdemnat a mort

notícia La Vanguardia dia 14 d'octubre de 1909, Francesc Ferrer i Guardia comdemnat a mort sense proves com a culplable dels fets de la setmana tràgica