EL DESASTRE DE 1898

Aprofitant un incident no aclarit, l'enfonsament del vaixell de guerra nord-americà Maine al port de l'Havana, atribuït a un sabotatge espanyol, els Estats Units va declarar la guerra a Espanya.

El 3 de juliol de 1898, la flota espanyola va sucumbir davant la potència dels vaixells

nord-americans. El govern espanyol no va tenir altre remei que demanar la pau.

Espanya perdia definitivament totes les possessions ultramarines: Cuba i Puerto Rico, a les Antilles i Filipines -on la flota espanyola va ser derrotada per la nord-americana a la batalla naval de Cavite- i les Mariannes, al Pacífic.

Va ser un cop dur per l'orgull de l'imperi espanyol.

La Setmana Tràgica
L'enduriment de la guerra del Marroc, l'estiu del 1909, empeny el govern a decretar la mobilització de reservistes. La majoria són treballadors, casats i amb fills que, a diferència dels rics, no poden eludir el servei militar. La revolta antimilitarista contra una guerra incerta i llunyana esclata a tot Catalunya. L'11 de juliol comencen les manifestacions de dones i nens contra els embarcaments de tropes. El 26 de juliol es convoca la vaga general. La insurrecció es desferma arreu i esdevé una revolta violenta. Les rancúnies anticlericals i l'acció de provocadors propicien la crema de convents. La revolta és particularment dura a Barcelona. El 30 de juliol arriben noves tropes de l'exèrcit per sufocar la revolta. El 2 d'agost l'exèrcit controla totalment la situació. Tot seguit, s'inicia la repressió.

La constitucio de 1876

La Constitució Espanyola de 1876 fou promulgada per Cánovas del Castillo, un cop aconseguida la restauració borbònica.
Tingué una vigència molt prolongada (fins al 1931).
Proclamava la sobirania conjunta del rei i de les Corts Generals i instaurava una monarquia constitucional amb importants atribucions a la Corona i un Estat molt centralitzat.
Les llibertats polítiques eren reconegudes, però van ser restringides per les lleis ordinàries.
Es proclamava la confessionalitat de l'Estat, si bé es permetia el culte privat d'altres religions.

El caciquisme

El caciquisme és un sistema social i polític en el qual existeixen formalment les institucions de la democràcia parlamentària (com les eleccions o els partits polítics), però en la pràctica el poder real es troba en mans de les persones (cacics) que posseeixen major influència econòmica i social en cada localitat, comarca o regió.

Aquestes persones manipulen els resultats de les eleccions electorals segons els seus interessos.

EL CORREO CATALÁN

El Correo Catalán fue un diario centenario de Barcelona fundado
el 16 de diciembre de 1876 por el periodista Manuel Milà i de la Roca y el sacerdote Fèlix Sardà, que en sus orígenes servía a la causa carlista, católica y conservadora.
Terminada la guerra, el carlismo catalán evolucionó hacia las oposiciones autonómicas, defendidas desde las páginas del perdiódico El Correo Catalán

Los inicios

Enfrentado a los diarios republicanos y legitimistas, fue suspendido por las autoridades aunque volvió a aparecer bajo distintos nombres como El Eco del Milanesado,[1] El Noticiero[2] y El Fénix.
A partir de 1912, adherido a Solidaritat Catalana, seguía siendo editado en castellano y manteniendo su tendencia carlista y ultraconservadora hasta finales de los años 50, aunque ya empezaban a proliferar los escritos en catalán. Se crearon nuevas secciones sobre literatura, agricultura y deportes, convirtiéndose en el primer periódico barcelonés que incluyó una página deportiva.
El 15 de marzo de 1936, con el golpe de Estado que dio lugar a la Guerra Civil española, los talleres y redacción fueron asaltados y quemados. Tres años más tarde pudieron volver a publicar periódicos, desde el 14 de febrero de 1939 al 16 de noviembre de 1985.


El cambio
Con la entrada de Andreu Roselló y Manuel Ibañez Escofet, el diario dio un rumbo hacia el catalanismo moderado y democrático entre los años 1958 y 1963. El cambio también llegó al formato del diario, tipografía e incluso empezó a ser repartido en otras comarcas catalanas convirtiéndose en 1965, en uno de los diarios predilectos de la oposición franquista y llegando a ser el segundo más importante de Cataluña, detrás de La Vanguardia y por delante de El Noticiero Universal. Ibañez Escofet dejó el diario en 1968.

Decadencia



En 1974 y tras la entrada al poder de Jordi Pujol, el consejo de administración cambió. Según datos de la Oficina de Justificación y Difusión en sólo tres años bajaron los ejemplares de 67.000 a 38.000, entrando en una profunda crisis económica en 1982. Tres años más tarde dejó de publicarse.

Assassinat de Cànovas

Michele Angiolillo (Foggia, Laci 1872 - Bergara, Guipúscoa 1897) fou un anarquista i magnicida italià. Va fugir de la seva ciutat natal per tal de no anar a la presó i marxà a Londres, on treballava de tipògraf. Quan va tenir notícies de la forta repressió contra els anarquistes catalans en el procés de Montjuïc, i l'execució de Tomàs Ascheri, a qui havia conegut personalment, decidí d'atemptar contra Antonio Cánovas del Castillo, aleshores president del govern espanyol.
A París potser rebé diners de Henri Rochefort i dels revolucionaris cubans, tot i que alguns historiadors ho desmenteixen. Aleshores a Madrid s'entrevistà amb José Nakens fent-se passar per periodista, i seguí Cánovas al balneari de Santa Águeda (Àlaba), on l'assassinà disparant-li tres trets el 8 d'agost de 1897. No oposà cap resistència a la seva detenció condemnat, tot dient que havia complit amb el seu deure i que els seus germans ja eren venjats. Fou condemnat a mort en un judici ràpid i executat a garrot vil el 20 d'agost de 1897 al pati de la presó de Bergara.

Bomba al Liceu

El Gran Teatre del Liceu, popularment conegut simplement com el Liceu, és un teatre d'òpera situat a la Rambla de Barcelona, al núm. 61-65. El Liceu va obrir el 4 d'abril de 1847, tot i que la seva història comença el 1837, i actualment és un dels teatres d'òpera més grans i reconeguts d'arreu.
- Bomba del Liceu: El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el segon acte de la representació de l'òpera Guillem Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l'anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes «Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l'execució de Paulí Pallàs el 6 d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser apressat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés --Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» --nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta classe--, de la mida d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona).